XARRADA VICENTE ALBERO

Sikkens i els “Xics del Coure”. Antecedents (Qui són els xiquets del coure?)

Sikkens, situat en el districte de Agbogbloshie a Accra, la capital de Ghana, és un dels majors abocadors d'aparells electrònics que existeixen en el món. Abans de l'arribada dels primers carregaments de residus electrònics era un gran aiguamoll pel qual discorria el riu Odaw abocant les seues aigües en la Llacuna de Korle. Allí es va alçar en els anys 80 del passat segle l'assentament de Konkomba, en els seus inicis un campament per als refugiats de la guerra entre els pobles Konkomba i Namumba.

Però no va ser fins al final del passat segle quan el paisatge va començar la seua dramàtica mudança coincidint amb la signatura en 1989 del Conveni de Basilea, un tractat internacional que pretenia establir un sever control dels moviments transfronterers de les deixalles perilloses i la seua eliminació. El seu objectiu era atallar el problema del creixent comerç de productes tòxics per a la seua eliminació en països amb legislacions laxes, com era, i continua sent-ho, el cas dels països de l'occident africà. En aquelles dates un bon nombre de països, entre els quals figuraven els EUA, el Regne Unit, el Japó, la Xina, l'Índia, Holanda, Alemanya o Dinamarca, van signar un tractat d'ajuda en la forma de donació de tecnologia pel qual aquests països oferirien equipament de segona mà per al desenvolupament de Ghana. Aquestes donacions es convertirien al cap del temps en un regal enverinat ja que tots aquests objectes usats, sovint cedits a l'origen amb la millor de les intencions, van trobar un camí perfectament legal per a entrar en el circuit de les vendes de béns usats al país, ocultant d'aquesta manera la mateixa trista realitat: abocaments incontrolats de productes altament tòxics. En l'actualitat, i malgrat les convencions internacionals, el port de Tema, el més important del país, rep entorn dels 600 contenidors mensuals replets d'equips electrònics obsolets etiquetatges de manera fraudulenta com a “béns de segona mà”.

Més sovint que no, els dispositius i màquines no aconsegueixen funcionar en el seu nou hàbitat (s'ha calculat que almenys el 60% dels equips embarcats són descartats per a la seua venda com a productes de segona mà), amb el que acaben abocaments en el gran escombriaire en el qual s'ha convertit aquest enclavament del districte de Agbogbloshie. Allí, sense cap mena de control sobre el reciclatge dels materials, s'ha establit un dinàmic negoci entorn de la compra-venda de les matèries primeres recuperades. Xiquets i joves entre els 7 i els 30 anys, sovint sense escolaritzar, s'han convertit en els principals valedors d'aquest mercadeig incipient que va acabar per canviar la fisonomia de la llacuna, ja difícil de reconéixer. Els escassos 2'5 € diaris que aconsegueixen de la venda del coure i alumini, els principals metalls recuperats, sens dubte no resoldran els seus problemes per a viure amb una dignitat que a penes si s'atreveixen a somiar. A canvi, són víctimes fàcils dels gasos emanats en la crema dels revestiments plàstics d'electrodomèstics i tot tipus de dispositius electrònics, i de quilòmetres i quilòmetres de cables sense connexió alguna possible. Aquest és el final inexorable i ocult de la nostra pròpia cadena insaciable de consum.

Els vells televisors de plasma, els ordinadors de sobretaula o portàtils descartats els que configuren el paisatge aclaparador de l'abocador de Sikkens. Hi ha muntanyes de neveres i congeladors, sistemes d'alta fidelitat que ja ningú escolta, formacions de teclats, pantalles, legions de ratolins… Els embolcalls de plàstic es cremen per a alliberar el coure; l'aire és espés, fa olor de metall i els gasos tòxics despresos per la combustió de les plaques i components electrònics han enverinat l'antic assentament.

Ningú allí parla dels nivells del plom, de les partícules com el cadmi, mercuri, arsènic i les dioxines; però la deterioració mediambiental és un fet irrefutable que pateixen en silenci els joves que allí es busquen la vida. Ja en 2008, científics lligats a l'organització Greenpeace van advertir, després de recollir mostres dels sediments, de l'alt grau de contaminació de l'aigua de la llacuna i de les partícules en suspensió en les zones on es practica la crema a cel obert. En aquestes mostres, la presència de plom era 100 vegades superior a les de sòls i sediments no contaminats. També es van trobar quantitats importants de fatalitos, ben coneguts per alterar la reproducció sexual, o de dioxines clorades, amb una relació directa en l'augment dels casos de càncer en la zona.

Ningú adverteix a aquests joves del verí que respiren, ni ells són conscients del perill al qual s'enfronten; tan sols pateixen en silenci el lògic quadre de símptomes: maldecaps, problemes respiratoris, nàusees, anorèxia o insomni, el primer avís de malalties més severes i irreversibles. I després estan, companys inevitables de tota degradació social, la delinqüència de baixa estopa, el sovintege de drogues, la prostitució i la violència a la qual viuen regularment exposats. Però ells caminen tranquils, aliens a la seua pròpia destrucció, a penes calçats amb unes breus sandàlies; per a ells Sikkens és el seu present, un trànsit cap a altres vides millors. Són xavals optimistes que creen sense dubtar-ho per un moment que prompte eixiran de Agbogbloshie, que prompte trobaran noves oportunitats que els obriran les portes als seus somnis.

Abdel Faruk, Small, va arribar a Accra quan a penes comptava 10 anys. La seua mare, Ramatu, acabava de morir i ell havia pres la decisió de buscar el seu propi rumb i fortuna lluny de la seua Zabzugu natal, al nord de Ghana. Arrere havia deixat al seu pare, Awudu, quasi cec a causa de les seues cataractes i, tal com caldria esperar, una gran família: 4 germanes de la seua mare morta i altres 5 germans, tres homes i dues dones, que el seu pare havia tingut amb la seua primera dona. Alguns dels seus germans havien provat fortuna en la veïna Togo, però ell va preferir ser el primer a intentar-ho en la capital, Accra.

Quan ho vaig conéixer, Small portava dos llargs anys recuperant coure en l'abocador de Sikkens. Nouvingut a la capital va haver de dormir al ras fins que va conéixer a algun dels que serien els seus companys, amb els quals a poc a poc va anar estrenyent llaços. Prompte ells es convertirien en la seua família; amb ells compartia una caseta en Konkomba, en el vessant contigu al riu Odaw, un espai breu i diminut en el qual guardava el seu farcellet de plàstic, que atresorava totes les seues pertinences. Amb tot, la major part de la seua vida es desenvolupava al carrer. Per un parell de cedis (aproximadament ½ € al canvi) podia menjar un plat; i per uns cèntims més podria disposar d'una bosseta de pure water (aigua purificada). Small, com tots els seus amics, fantasiava amb una vida millor, amb reunir els diners suficients com per a deixar arrere tot allò; però sabia viure el seu present amb una maduresa i una noblesa que contínuament contradeia la seua curta edat i que haguera tret els colors a no pocs adolescents europeus.

Faruk parlava sovint en aquestes ocasions de formar una banda i fer música amb Moses, un dels seus amics ja foguejat en el món de l'hip hop i altres ritmes africans. Per a això, somiava, com tots els altres feien, amb guanyar uns bons diners i marxar-se de Agbogbloshie. A tots ells els agrada afirmar que els seus dies en l'abocador estan comptats; que són allí de pas; però el que encara no saben és que molts d'ells acabaran per tornar. Faruk tenia no pocs amics allí, Chief, Mooro, Idris, Hanan, Awal, Moses, Mohamed i Yaru entre altres, tots ells emigrats del nord com ell; compartint històries semblants, protegint-se, animant-se a perseguir els seus projectes; ells eren la seua família de Sikkens; així i tot, sovint el sorprenia abstret, atent a l'única foto que conservava del seu pare i que sempre portava amb si. Em confessava que ho tirava molt de menys i que, per damunt de qualsevol altre somni, el seu desig més íntim era poder tornar al seu poble amb els diners suficients per a construir-se una habitació al costat de la del seu pare, tal com solien fer els germans, fins a formar un pati familiar comú on conviure.

 

Objectius del projecte.

L'objectiu que assumim és doble. D'una banda pretenem ajudar als protagonistes del projecte, els “xics del coure”, a millorar les seues condicions de vida. D'altra banda, busquem participar en la conscienciació dels nostres joves locals en el tema de l'ús i disposició dels dispositius electrònics que formen part de la seua quotidianitat. Necessitem informar del destí final que es dona a aquests aparells, així com les conseqüències de la nostra desídia per a intentar modificar els seus patrons de consum indiscriminat i evitar la seua contribució, sovint inconscient, a l'aparició de nous escombriaires “globals”.

• En un primer moment, en finalitzar el tercer viatge a Accra, ajudem a Faruk amb la compra dels materials necessaris per a construir aqueixa estada familiar que ell tant enyorava al seu poble natal, Zabzugu. Això va permetre al jove Faruk eixamplar les seues perspectives vitals el que, fet i fet, l'ajudaria a allunyar-se de l'escombriaire de Sikkens. Em comentava que li agradaria tornar a estudiar a l'escola de Zabzugu, una zona eminentment rural al nord de Ghana on l'única activitat possible és el cultiu d'un tubercle local, el Nyam, que constitueix la base de l'alimentació del país. Era conscient de la possibilitat d'alternar els seus estudis mentre col·laborava amb l'economia familiar; però assistir a l'escola només és possible quan es disposa dels diners suficients per a comprar l'uniforme i pagar les taxes corresponents, una cosa molt allunyada de les seues possibilitats.

• Conscients que la situació de Faruk és compartida per la resta de xiquets i joves de la localitat, vam entendre que si féiem costat directament a l'escola de Zabzugu, amb material escolar, aconseguiríem ampliar l'àmbit de la nostra ajuda, estenent-la a altres joves amb similars problemes i perspectives.

• I, finalment, no volíem deixar abandonats a la seua sort als amics més pròxims de Faruk a Accra, Mooro, Chief i Moses. És per això que ens plantegem al mateix temps donar un impuls als seus somnis, ajudant-los a desvincular-se de l'abocador i donant-los suport instrumental perquè Chief poguera adquirir una màquina de cosir amb la que s'acostaria al seu somni de convertir-se en sastre. Per part seua, amb el nostre suport, Moses podria produir el seu primer disc difonent la seua música i les seues rimes, una constant en el seu dia a dia en l'abocador de Sikkens. El projecte solidari permetria així mateix la compra dels materials necessaris perquè aquests construïren els seus habitatges en les quals reallotjar-se.

Objectius complits després del viatge realitzat en el mes de Oct 2022.