Oceà plàstic expressa mitjançant la imatge i la paraula, la denúncia de la contaminació de les mars, servint-se per a això d'un magnífic intent de convertir la brutícia i el residu en objecte de recreació artística. En les imatges de Carlos de Pau hi ha una evident intencionalitat crítica enfront de la contaminació del litoral i hi ha també un interés per explorar de manera artística les conseqüències d'aqueixa contaminació.
Oceà plàstic — Carlos de Paz – Fernando Beltrán
Carlos de Pau és un assidu practicant de la natació en aigües obertes, que sol combinar amb l'activitat fotogràfica. En aquesta ocasió la seua mirada amfíbia aparca per un moment l'opció figurativa i sembla endinsar-se per la sendera de l'abstracció i l'informalisme. No és la primera vegada que ho fa, i ací estan sèries com a «Foto-Grafies» o unes certes peces de «Cossos de Llum» per a testificar-ho.
En Oceà plàstic acosta la seua cambra a les restes que suren entre les ones o que es mouen submergits en el llit marí com a derelictes inconstants, vestigis immunds que mai degueren acabar allí. Però davant els ulls del fotògraf, i fins i tot davant els nostres, es converteixen en matèria de composició —i de reflexió— fotogràfica. El plàstic, el paper, les llandes de metall, les botelles buides i un altre tipus de deixalles ja es van emprar com a utillatge artístic en el *trash *art, un moviment nascut en la segona meitat del segle XX que tractava d'aprofitar els desaprofitaments urbans amb una clara voluntat transgressora i d'insurrecció contra l'ús de materials nobles, mostrant com l'art pot també sorgir mitjançant l'ús de despulles. La majoria dels artistes *trash *descontextualizaban aqueixes deixalles traient-los del lloc on van ser llançats per a crear amb ells una obra nova.
Carlos de Pau fotografia el que es troba quan està nadant, però a vegades intervé sobre aqueixos detritus quan ix de l'aigua; els mostra llavors sobre un fons roig i arma així una espècie de natures mortes que afigen al component de denúncia un altre d'implicació personal amb l'ecologia marina. Fotografiar les restes que s'aboquen en les costes, acostar l'objectiu al fem i buscar l'angle adequat per a tractar de mostrar les seues possibilitats estètiques té a més una sèrie de complicacions tècniques. Els objectes i la mar es mouen, no romanen estàtics, i al fotògraf li ocorre el mateix. Aqueix vaivé de les aigües i els cossos acaba creant una espècie de simbiosi amb el mitjà que coadjuva al fet que les seues imatges adquirisquen una certa expressivitat informalista que no exclou l'artifici: de sobte veiem una botella submergida que sembla una nau espacial en la rodalia de l'atmosfera terrestre, una màscara que assembla la proa d'un vaixell, o un residu plàstic que fingeix l'aspecte d'una medusa o d'un coral. El contrast entre l'efecte estètic i la realitat degradada es fa així més palesa.
Com deia una cançó que parlava d'aquestes coses, els autors d'aquest llibre tenen dividida la tasca: Carlos de Pau amb la cambra i Fernando Beltrán amb la paraula —seua és també la delicada suite poètica que acompanya a les fotografies— ens alerten del maltractament cap al medi natural i, d'una altra part, tracten d'extraure bellesa fotogràfica i literària del que ha sigut embrutat. Seria de desitjar que la paraula «plàstic» del títol funcionara d'una vegada i per sempre com un adjectiu que qualificara tan sols les bondats sensitives que ens procura la mar.
José Luis López Bretones
Els autors
Carlos de Paz (Madrid, 1953) és una referència de la fotografia humanista a Espanya el recorregut de la qual, des dels anys setanta del segle XX fins a l'actualitat, ens ofereix una mirada on la història recent queda reflectida, retratant en cada foto moments recognoscibles i presents en l'imaginari col·lectiu del nostre país. El seu caràcter eclèctic també li ha portat a investigar sobre els límits del propi mig fotogràfic amb treballs com a Cossos de llum (1985-1990), Peces, retrat d'un món feliç? (2004), Foto-representes gràficament (2008) i Desfragmentaciones (2005-2008). Al llarg de la seua dilatada trajectòria professional ha realitzat nombroses exposicions individuals i publicat en diferents mitjans i formats, destacant els llibres La dansa (1984), Les cares de la pedra (2007), Agenda del mil·lenni del Regne d'Almeria (2014), Vides trobades (2016) i Tot va bé (2019).
Fernando Beltrán (Oviedo, 1956) En 1982, va obtindre amb Aquelarre a Madrid l'accèssit de el Premi Adonáis. Considerat per la crítica un text de culte per la seua forta personalitat expressiva, el poemari plasma un viatge fundacional de l'autor per la ciutat de Madrid, deambulant pels seus carrers com un «flâneur», al llarg d'onze dies i nits de novembre de l'any 1980, i ha sigut reeditat en nombroses ocasions. Al llarg dels anys, ha publicat més de vint poemaris, entre els quals destaquen El Gall de Bagdad, Amor Cec, La Setmana Fantàstica, El Cor renaix, Només el que mestressa està només i Hotel Viure, i altres obres de creació entre les quals cal esmentar les seues col·laboracions amb l'artista plàstic mallorquí Pep Carrió, així com la seua labor com a traductor de Robert L. Stevenson i del poeta i músic canadenc Leonard Cohen, en els poemes i les lletres del qual està basat l'espectacle ‘Travelling Blind’ (Viatjar a Cegues) interpretat pel mateix Fernando Beltrán i el poeta escocés Niall Binns.
DATA DE LA XARRADA
8 Abril 2023
HORARI:
11.30 h.
LLOC
C. Cultura- Sala de conferencias
DIRECCIÓ:
Plaça Jaume I - Dénia